Rubinca Clin-Vet

26/12/2024

En aquests dies nadalencs, vos volem desitjar unes Bones Festes i un Venturós Any Nou. Que la Llum,que aquest dies ha de vèncer les tenebres, resplandesqui per tot arreu, i que els Reis d'Orient portin tot allò que de veritat és important.
Les clíniques romandran tancades del 27 de desembre fins dia 1 de gener. Dia dos, tornarem ser allà.
Demanant disculpes per les molèsties, rebeu una salutació i els Molts d'Anys i Bones Festes.
Pere J. Torrens Llabrés.

17/11/2024

Tot el nostro suport i solidaritat amb les persones que han perdut tantes de coses en aquests dies de la Dana. Les imatges escarrufen...Com deu ser estar allà, pobrets. L’aigua i els elements reclamen més prest o més t**d les seves possessions, i els homes i les dones no l’hauríem d’oblidar.
Que trist que tanta de gent hagi de perdre tot o quasi tot, inclús la vida, davant aquests fets. L’aigua se’n ha duit cotxes, màquines, feines, il·lusions i qui sap quantes coses més: fotos dels nins quan eren petits, regals de noces, quadres del padrins...Fins i tot la vida de més de dues-centes persones, a més de pèrdues materials incomptables. Ha deixat pobles, camins, cases i demés tots enfangats i plens de destrucció i brutor. I la societat, els polítics i els responsables també hem quedat enfangats. Tots hem quedat embrutats: és possible que no haguem fet tot el possible per evitar aquests desastres i ara, una vegada succeïts, no facem totes les coses necessàries per ajudar a reconduir la situació... Diuen que hi ha llocs on encara no ha arribat l’ajuda, o que aquesta és insuficient, quinze dies desprès de caure la tempesta. I això, l’any 2024 i a un país que es diu avançat, és molt mal d’explicar.
Tanta sort de la valentia, coratge i generositat de les persones que des d’el primer moment han estat allà, treballant i acompanyant a tots els afectats, i evitant que les conseqüències no fossen encara pitjors.
Des d’aquí, des d’aquest petit redolet nostre, no podem fer molt més que ajudar segons les nostres possibilitats, enviar carretades d’ànim i solidaritat a tots i totes i demanar als responsables de la gestió d’aquestes coses que, més enllà de colors polítics, pensin que hi ha homes i dones, nins i nines, padrins i padrines i moltíssimes coses més que depenen de les decisions que prenguin els governants. Ah! I animalets, tant de companyia com de granges i altres que viuen lliures als indrets.
Tan de bo no tornin a passar fets com aquest, però si el dia de demà torna succeir – i tot apunta a que seran més freqüents episodis així, i ningú està lliure de que passi a la seva contrada- és d’esperar que s’hagin pres les mesures necessàries per evitar o al manco minimitzar tants i tants de patiments personals i pèrdues de vides i materials. Tenim, més que mai, els coneixements i els medis. Però potser falti una mica de voluntat.

Ruberts, 17 de novembre de 2024.

23/06/2024

Part 17

Ja torn ser per aquí… Me coneixeu: som la casa del manescal de Ruberts, aquella que fa cantonada al camí de Lloret, sortint del poble. Duc aquí tants d’anys que quasi ja he perdut el compte, però segur que són més de dos-cents, si no s’acosten als tres-cents o més. He vist passar tantes coses durant tot aquest temps! Els records de molt enrere se me difuminen entre les pedres de les meves parets, un poc malmenades pels recents esdeveniments que vos he contat de les canonades, però dels darrers cent anys me podríeu demanar qualsevol cosa... En tenc la memòria ben fresca i, a més a més, aquesta darrera temporadeta l’he passada amb la mateixa família, d’ençà que el Tio Pep i Sa Tia Antònia es feren càrrec de jo. He vist passar quatre generacions de la seva família, i sé ben cert que no hi ha moltes de cases amigues ni veïnades que puguin dir el mateix: avui tot muda i canvia tan aviat, que a vegades no tenim temps d’agafar consciència de les coses i situacions. ”Tempus fugit”, el temps se’n va, que deien el llatins...i aquella gent no escrivia de bades. Idò ara sembla que els rellotges facin molta més via per fer el seu camí, passant i tocant les hores. -com aquell del tios, que compraren a Inca per les seves noces els anys 20 del segle passat i que ara és a Algaida, que l’he deixat a la meva germana petita. Mirau quines coses: fa 100 anys, aquí devora feien rellotges,i tan ben fets que encara caminen i repiquen les hores. Avui ,seria complicat trobar dins tota Mallorca i voltants alguna persona que tan sols els sabés arreglar bé.
Però no me’n vull anar tan enrere, que no tendrè paper ni tinta per tantes coses. Si me permeteu, vos parlaré dels darrers quatre anys, d’ençà que vaig tancar les meves portes de clínica veterinària i casa de Ruberts, al començament de la pandèmia. El manescal va venir a posar un cartell a la meva finestra abans de l’estat d’alarma, per comunicar que aquí estaria temporalment tancat i que feríem feina a Inca. Record aquell dia com si fos avui...Me regalimaven les llàgrimes per les teulades i parets, i les canals de test quasi no podien recollir aquells rierols dels plors... Eren més de trenta anys d’assistir els animalets i als seus propietaris dins aquestes quatre parets, amb tot el que aquesta feina implica: preocupacions, dolors, males i bones notícies, rialles i sofriments, Vida i Mort...I això no és poca cosa, no.
Des de aquell març de 2020 hem passat una pandèmia, amb fatídiques conseqüències econòmiques i, més trist encara, incomptables pèrdues humanes...Estic segura que tots i cada un i una de vosaltres heu perdut alguna persona propera i ben estimada per la covid, i aquest és un dol que dura i perdura, i algunes vegades més del que podríem esperar.
Però hem de seguir endavant: jo com a casa plantada a aquesta cantonada des de fa cents d’anys i vosaltres com a persones que no se poden aturar. Si ens adormim, l’esclat és segur. He sentit dir al manescal (i més d’un pic, que a vegades se repeteix: deuen ser coses de l’edat) que la Vida és un poc com anar en bicicleta. Uns trossos hi ha bon camí, pla i fora sotracs, però també se troben costes i davallades, i a vegades podem quedar fora frens. A altres indrets hi pot haver camades enfangades o camins plens de macs o pues, que poden foradar les rodes, o tatxes o grampons que han caigut o algú ha posat al nostre pas...Però el que sí és ben cert és que, de tant en tant, hem de pegar unes pedalejades per seguir endavant. Si no, més prest o més t**d, la caiguda està assegurada: trabucam o ens tomen, segons qui tenguem al costat.
Les cases som iguals. De tant en tant, necessitam una mà amiga que ens doni una passadeta de pintura a les persianes, o un poc de gasoil a les bigues, o que col·loqui les teules que el vent o els moixos han mogut, o que remogui amb un feix d’aritja aquell engrut que s’aferra pel fumeral i que pot arribar a calar-se foc...Jo, i ho dic amb tota la convicció que me dona la fermesa de les meves pedres, tant les grosses com les petites (que totes són importants i unes no s’aguantarien si no hi fossin les altres) he tengut sort, molta de sort. El Tio Pep i Sa Tia Antònia, els primers que s’establiren entre les meves parets fa cent anys, ja m’estimaven i, més que cuidar-me, me mimaven. I sempre me deixaven triar el color de les persianes. Jo ho tenia ben clar: aquell “verd primavera”, que seguiren posant Na Magdalena i en Biel, els seus nebots, i que han continuat emprant el manescal i ara els seus fills Na Francina, en Biel i n’Aina, que l’ajudaren per preparar-me per les Festes del Carme de l’any passat, el 16 de juliol de 2023. Segur que per aquí devora hi ha d’haver alguna foto...Acabaren de pintar amb un llum portàtil que posaren damunt una cadira per deixar la feina enllestida pel dia de la Patrona marinera de Ruberts.
No es tractava de deixar un tros fora acabar, com aquell dia que vacunaven ovelles en Pere i un amic seu, en Ricard, a una finca devora El Puig de Santa Magdalena. Se va fer fosc, i quedava un corral per fer tota la guarda... Acabaren a mitja nit, amb un vent i un fred de mil dimonis, i amb la claror d’un llum de butà, que tenia mitja “camiseta” capolada... Realment, un poc de mèrit sí té acabar tota la guarda, quasi a les fosques, lluitant per destriar les ovelles dels manescals i de l’amo en Biel, damunt un turó on el vent passava xiulant i amb un fred que pelava... i injectant 2 mil·lilitres subcutanis a cada animal davall la pell de l’aixella. Això fa molt de temps, al començament de la seva feina, però la impressió que va deixar aquell vespre dins la closca del manescal fa que avui, més de trenta tres anys desprès, encara se posi a tremolar quan recorda aquell fet.
Per tot això i per unes quantes coses més que el manescal no m’ha contat, però que jo m’imagin- ja vos vaig dir un dia que el coneixia d’ençà que va néixer- quant aquell senyor tot mudat, amb una camisa d’aquelles de marca que duen les figuretes fins i tot al butxacó, amb un calçons també d’alta gamma i amb una corretja i un rellotge tot conjuntat va dir al manescal a una reunió amb responsables i amb la presència d’altres persones que havia d’esperar, ell va haver de contestar. La resposta era fàcil, i li va sortir de s’ànima i fora gens d’esforç, talment com surten les coses no impostades. Li va dir que ell, el senyor mudat, cobrava tots els mesos i el manescal ja havia esperat bastant...Tres anys fora poder fer feina ni romandre tranquil a la casa dels seus Tios,Pares i ara seva, i no entrava cap duro (cap euro, volia dir) per seguir pagant despeses i sous de les persones que col·laboraven amb ell. Per això havia de tornar a Ruberts, a ca seva, on tenia la feina, les arrels, la raó de ser. Fa molts d’anys, un poeta- Rainer Maria Rilke- va deixar escrit que “La vertadera pàtria d’una persona és la infantesa”.
Sí: tornaríem a les arrels, a Ruberts, com havia posat el manescal a la porta de la meva germana d’Inca la primavera de 2021. Encara hi ha es mateix paper, amb els colors un poc apagats i esvaïts, però amb el mateix missatge, i han passat més de tres anys des de llavors. La cosa que no estava escrita era que hauríem de fer una escala, tal com a vegades fan els avions o els vaixells. I aquesta aturada seria a un poble germà, a Algaida. He sentit dir al manescal que és un poble acollidor, viu, amable, generós... I m’ha dit la meva germaneta petita (amb la que tenc conversa dia sí i dia també) que hi fa un estar d’àngels... o de dimonis, que n’hi ha d’haver per tothom, que sinó se queixen! Quina enveja!
Mentre, a jo me toca esperar un poquet més. No vendrà d’aquí: una casa que ha aguantat tres-cents anys ben bé pot estar un poc més.
Però això ja és part d’una altra història que...
continuarà.

Nuestra filosofía de veterinarios es, desde 1987, proporcionar la atención médica veterinaria má

10/05/2024

El meu germà Pep, amb el seu tractor i les seves eines, preparant el menjar que els animals necessiten. Amb aquesta "garba d'avena", les vaques o les ovelles faran la llet i formatge que cada matí tenim a les nostres taules... Gairabé tot comença aquí, al camp o a la mar, amb la feina i l'esforç de tota aquesta gent que, faci fred faci calor, cada dia estan al seu lloc.
Gojosos de les nostres arrels.

20/04/2024

Sa Padrina tenia raó...

“Sa Padrineta” ja m’ho havia dit… Algaidina de Pina ella, sempre deia que Algaida era un bon poble. I potser per això va obrir aquella “cartilla” a la Caixa de Pensions al seu netet quan era petit, petit. Ara, més de cinquanta anys desprès, tenc el mateix compte al mateix banc. I també hi tenim una clínica veterinària des del començament d’aquest any 2024.
O tal vegada la clínica ens hi té a nosaltres. Realment, el centre veterinari és dels animalets i dels seus propietaris que fins aquí venen cercant remeis a les seves dolències o prevencions davant les que puguin succeir: “val més sa que para que sa que cura”, diuen al nostre redol. Nosaltres, els manescals i tots els que feim feina allà, tenim aquest objectiu, que també és una obligació: intentar donar Salut i Benestar als animalets que els seus propietaris – tutors, sembla que s’ha de dir ara- ens confien. I no és una responsabilitat petita: si ja costa deixar el cotxe al mecànic o el mòbil a la tenda de reparacions...què no ha de suposar deixar el canet al manescal? Posarem tot l’esforç, il·lusió, mitjans i coneixements per fer una bona feina i, si alguna vegada travelam, ens ha de servir per obrir més els ulls i anar més alerta per una altre pic. Faltava posar-li nom: totes les coses tenen un nom, que quasi sempre sol ser encertat i fruit d’una llarga reflexió, i per ella hem escollit Rubinca Clin-Vet Algaida. No podia ser d’altra manera.
Idò sí: les circumstàncies, el destí, la sort o la voluntat (o una mescla de tot això) m’han duit a aquest poble encantador. No tenc més que paraules d’agraïment cap a la meva família i amics, els veïnats, la corporació municipal, totes les persones que han ajudat i fet possible que en tres mesos de calendari hàgim posat en marxa tot això...I a tots vosaltres, que ens honrau amb la vostra confiança.
El primer dia que vàrem venir a Algaida aparcàrem devora el portal de la futura clínica. Tocava deixar el cotxe a la dreta, i hi havia un lloc buit ben davant. Va ressonar una veu clara i llampant dins el meu cap: aquí! Dies desprès, s’encadenarien un grapat de fets que encara donaven més força a aquella primera impressió.Com aquell vespre que, passada mitja nit, vaig ajudar a uns veïnats a entrar amb una escala llarga per la finestra de d’alt, que la porta estava tancada per dins. O aquell altra pic que una senyora que viu just aquí devora va venir, també fosca negra, a veure si tendríem unes tisores, que les claus havien quedat closes dins una butxaca d’una bossa de mà i no les podia treure... Vaig pensar que això només podia passar a un poble, i a un poble amb arrels, amb la seva forma de veure, fer i entendre les coses, tal com fèiem al nostre redol fins no fa gaire temps.
Un altre dia, quan saludava a un veïnat nostre per presentar-me i comentar l’obra que estàvem fent, li vaig demanar si tenia un moment. L’ Alta Diplomàcia es podria treure el capell davant la resposta educada, respectuosa i elegant que me va donar aquell bon home: “ He d’anar a donar menjar a ses gallines”, me va dir. Era posta de sol, i ho vaig entendre tot d’una: l’amo En Llorenç no me contestava que no tenia temps, però deixava caure que tenia un poc de pressa. Tots sabem que les gallines ponen pel bec, i no convenia fer esperar massa aquells animalets...
O l’amo En Joan de davant ca nostra, que quan saludava i demanava com anàvem i li contestàvem que tira, tira, ell sempre animava i donava coratge amb un: “lo que està fet, està fet”, amb aquella saviesa, bonhomia i coneixement que només els anys poden aportar.
Hem anat del poble de Sor Francinaina, Beata i viatgera (no hi ha cotxe, camió, moto ni “Mobylette” de la contrada i de molt més enllà que no la dugui a Ella) a un poble d’un Beat, Ramon Llull, també viatger Ell: partint d’aquí, dels voltants de Randa i d’Albenya, va recórrer pràcticament tot el món conegut i va seure a la taula de reis, papes i altres grans personalitats del seu temps.Segur que per aquí baix hi ha d'haver una foto de Sor Francinaina devora el volant d'un Ford Mustang clàssic,i no era d'aqui aprop: estava aparcat a S'Estanyol de Llucmajor. De Ramon Llull segur que també trobariem imatges i gravats, i de terres molt més llunyanes que les de S'Estalella.
Enhorabona a tots els algaidins i algaidines per aquest gran patrimoni. Sabeu, com La Balanguera, que “ la soca més s’enfila com més endins pot arrelar” i també que “de tradicions i d’esperances tix la senyera pel jovent”. I les arrels, les tradicions i les esperances no s’han de tocar. Si se fan malbé, l’arbre se mor i les societats i coses s’esbuquen. Això vaig pensar l’altre dia, anant a cercar una carta a Correus a la Plaça. Damunt el pedrís del portal d’una casa d’aquell indret hi havia dos poals de taronges i llimones, acabades de collir, amb les gotes de rosada del vespre encara aferrades a la pell, i amb una nota que deia “Podeu agafar”. I vaig agafar dues mandarines, fresques, lluentes, amb un parell de fulles de taronger cada una a la branqueta que conservaven, per menjar-me de tornada cap a la clínica. I ho vaig veure més clar que l’aigua: Sa Padrina tenia tota la raó, i jo estava molt content d’haver trobat un lloc com aquest. Un poble on la gent deixa un poal defora, amb fruita perquè els altres en puguin menjar, és un poble viu, solidari, educat...Un bon poble, i amb arrels. A altres indrets, per desgràcia, pot ser se’n durien totes les taronges, les llimones, els poals...i alerta també amb les baules de les portes.
Esperam i desitjam que aquí trobeu un bon servici, atenció i comoditat. Ens esforçarem dia a dia per poder oferir-vos tota la nostra assistència pels vostres animalets, d’Algaida i dels altres voltants, i que entre tots -propietaris, administracions, associacions... - puguem cercar i trobar les millors solucions per la Salut i Benestar dels animalets i de les persones que conviven amb ells.
Moltes gràcies a tots i totes. I ja ho sabeu: ca nostra és ca vostra.
Pere J. Torrens Llabrés. Manescal.

20/04/2024

Sa Padrina tenia raó...

"Sa Padrineta” ja m’ho havia dit… Algaidina de Pina ella, sempre deia que Algaida era un bon poble. I potser per això va obrir aquella “cartilla” a la Caixa de Pensions al seu netet quan era petit, petit. Ara, més de cinquanta anys desprès, tenc el mateix compte al mateix banc. I també hi tenim una clínica veterinària des del començament d’aquest any 2024.
O tal vegada la clínica ens hi té a nosaltres. Realment, el centre veterinari és dels animalets i dels seus propietaris que fins aquí venen cercant remeis a les seves dolències o prevencions davant les que puguin succeir: “val més sa que para que sa que cura”, diuen al nostre redol. Nosaltres, els manescals i tots els que feim feina allà, tenim aquest objectiu, que també és una obligació: intentar donar Salut i Benestar als animalets que els seus propietaris – tutors, sembla que s’ha de dir ara- ens confien. I no és una responsabilitat petita: si ja costa deixar el cotxe al mecànic o el mòbil a la tenda de reparacions...què no ha de suposar deixar el canet al manescal? Posarem tot l’esforç, il·lusió, mitjans i coneixements per fer una bona feina i, si alguna vegada travelam, ens ha de servir per obrir més els ulls i anar més alerta per una altre pic. Faltava posar-li nom: totes les coses tenen un nom, que quasi sempre sol ser encertat i fruit d’una llarga reflexió, i per ella hem escollit Rubinca Clin-Vet Algaida. No podia ser d’altra manera.
Idò sí: les circumstàncies, el destí, la sort o la voluntat (o una mescla de tot això) m’han duit a aquest poble encantador. No tenc més que paraules d’agraïment cap a la meva família i amics, els veïnats, la corporació municipal, totes les persones que han ajudat i fet possible que en tres mesos de calendari hàgim posat en marxa tot això...I a tots vosaltres, que ens honrau amb la vostra confiança.
El primer dia que vàrem venir a Algaida aparcàrem devora el portal de la futura clínica. Tocava deixar el cotxe a la dreta, i hi havia un lloc buit ben davant. Va ressonar una veu clara i llampant dins el meu cap: aquí! Dies desprès, s’encadenarien un grapat de fets que encara donaven més força a aquella primera impressió.Com aquell vespre que, passada mitja nit, vaig ajudar a uns veïnats a entrar amb una escala llarga per la finestra de d’alt, que la porta estava tancada per dins. O aquell altra pic que una senyora que viu just aquí devora va venir, també fosca negra, a veure si tendríem unes tisores, que les claus havien quedat closes dins una butxaca d’una bossa de mà i no les podia treure... Vaig pensar que això només podia passar a un poble, i a un poble amb arrels, amb la seva forma de veure, fer i entendre les coses, tal com fèiem al nostre redol fins no fa gaire temps.
Un altre dia, quan saludava a un veïnat nostre per presentar-me i comentar l’obra que estàvem fent, li vaig demanar si tenia un moment. L’ Alta Diplomàcia es podria treure el capell davant la resposta educada, respectuosa i elegant que me va donar aquell bon home: “ He d’anar a donar menjar a ses gallines”, me va dir. Era posta de sol, i ho vaig entendre tot d’una: l’amo En Llorenç no me contestava que no tenia temps, però deixava caure que tenia un poc de pressa. Tots sabem que les gallines ponen pel bec, i no convenia fer esperar massa aquells animalets...
O l’amo En Joan de davant ca nostra, que quan saludava i demanava com anàvem i li contestàvem que tira, tira, ell sempre animava i donava coratge amb un: “lo que està fet, està fet”, amb aquella saviesa, bonhomia i coneixement que només els anys poden aportar.
Hem anat del poble de Sor Francinaina, Beata i viatgera (no hi ha cotxe, camió, moto ni “Mobylette” de la contrada i de molt més enllà que no la dugui a Ella) a un poble d’un Beat, Ramon Llull, també viatger Ell: partint d’aquí, dels voltants de Randa i d’Albenya, va recórrer pràcticament tot el món conegut i va seure a la taula de reis, papes i altres grans personalitats del seu temps.Per aquí baix segur que hi ha d'haver una foto de Sor Francinaina devora el volant d'un Ford Mustang clàssic, i no era aquí a prop: estava aparcat a S'Estanyol de Llucmajor. De Ramon Llull,segur que trobariem també imatges i gravats, i tal vegada de molt més enfora.
Enhorabona a tots els algaidins i algaidines per aquest gran patrimoni. Sabeu, com La Balanguera, que “ la soca més s’enfila com més endins pot arrelar” i també que “de tradicions i d’esperances tix la senyera pel jovent”. I les arrels, les tradicions i les esperances no s’han de tocar. Si se fan malbé, l’arbre se mor i les societats i coses s’esbuquen. Això vaig pensar l’altre dia, anant a cercar una carta a Correus a la Plaça. Damunt el pedrís del portal d’una casa d’aquell indret hi havia dos poals de taronges i llimones, acabades de collir, amb les gotes de rosada del vespre encara aferrades a la pell, i amb una nota que deia “Podeu agafar”. I vaig agafar dues mandarines, fresques, lluentes, amb un parell de fulles de taronger cada una a la branqueta que conservaven, per menjar-me de tornada cap a la clínica. I ho vaig veure més clar que l’aigua: Sa Padrina tenia tota la raó, i jo estava molt content d’haver trobat un lloc com aquest. Un poble on la gent deixa un poal defora, amb fruita perquè els altres en puguin menjar, és un poble viu, solidari, educat...Un bon poble, i amb arrels. A altres indrets, per desgràcia, pot ser se’n durien totes les taronges, les llimones, els poals...i alerta també amb les baules de les portes.
Esperam i desitjam que aquí trobeu un bon servici, atenció i comoditat. Ens esforçarem dia a dia per poder oferir-vos tota la nostra assistència pels vostres animalets, d’Algaida i dels altres voltants, i que entre tots -propietaris, administracions, associacions... - puguem cercar i trobar les millors solucions per la Salut i Benestar dels animalets i de les persones que conviven amb ells.
Moltes gràcies a tots i totes. I ja ho sabeu: ca nostra és ca vostra.
Pere J. Torrens Llabrés. Manescal.

13/04/2024

02/04/2024

A partir del 1 de abril de 2024, tendremos un nuevo horario en las clínicas. Les atenderemos encantados en Inca de lunes a viernes por las mañanas de 10:00 a 13:30, mientras que por las t**des vamos a estar en Algaida de 16:00 a 20:00. Los sábados, iremos rotando los días de apertura entre las clínicas, en horario de 10:00 a 13:00.Esperando que este cambio no les cause grandes molestias, reciban un saludo y nuestro agradecimiento por la confianza depositada en nuestro equipo.
Pere J. Torrens Llabrés.
Veterinario-manescal.

18/01/2024

Han passat quasi quatre anys,tal com mostren els calendaris. Quatre anys complicats per tothom, amb Covid, guerres ,inestabilitats polítiques i económiques...Però no ens podem aturar.La Vida és un poc com anar en bicicleta; si de tant en tant no pegues qualque pedalejada, arriba un moment que caus. I nosaltres miram de seguir pedalejant,ara un poc més enfora, a Algaida, que a Ruberts de moment no pot ser. Seguirem a Inca els matins de 10 a 13:30 de dilluns a divendres i els dimart i dijous horabaixes de 16 a 20. A algaida, hi serem els horabaixes de dilluns,dimecres i divendres de 16 a 20. Els dissabtes,pensam repartir un a Inca i un a Algaida, intentant poder assistir a cada lloc. De moment, és l'opció que podem prendre. Més envant,ja veurem. Moltes gràcies una vegada més per tot el vostre suport i la vostra confiança.

15/01/2024

Part 16

“Demà! Demà dilluns obrim!”...Potser que jo, la casa del manescal de Ruberts, aquella que fa cantonada a la carretera de Lloret, hagués sentit això? O tal vegada somiava?. Vaig obrir una finestra d’alt, la més grossa, la que dona al Puig de Randa, i vaig esperar, amb les orelles ben enfilades cap allà. Era de vespre, no passava cap cotxe ni cap avió d’aquells que s’encalcen un a l’altre ben per damunt la meva teulada i llavors ho vaig escoltar ben clar: “Demà dilluns obrim!”.
Aquella veu venia de la part de Pina i Algaida, i llavors ja no me va quedar cap dubte: era la meva germana petita, la d’Algaida, que me donava la nova.
He quedat de pedra, i no he sabut que respondre. Som una casa, i les cases tenim el nostre coret –o corot- i el nostre propi llenguatge. A vegades les persones no ens entenen, però nosaltres sabem comunicar-nos i ho feim a la nostra manera. Molts de pics amb el silenci, que sovint pot dir més que un caramull de paraules.
I ara era així: hem quedat les dues en silenci, enmig de la fosca del vespre, amb el renou dels picarols d’algunes ovelles del redol, de les branques dels arbres del voltant que l’oratge movia lleugerament, baix la claror de les estrelles que des de Ruberts se veuen millor que des de qualsevol altre indret...O serà que mai m’he mogut massa d’aquí?
I dins aquest silenci i pau i tranquil·litat hem parlat amb la nostra llengua de cases. Jo, la germana gran, la clínica de Ruberts, i la més jove, la d’Algaida. La d’Inca fa el seu camíí: sabem que està bé i així ha de seguir, i per molts d’anys.
M`ha dit que ja té posades les meves portes, els mobles que estaven dins les meves quatre parets i que la humitat feia malbé,les màquines de les analítiques dels animalets,les xeringues i agulles...i que demà dilluns horabaixa comencen a fer feina i veure canets i moixets.

I també m’ha dit que té el rellotge del Tio Pep i de Sa Tia Antònia. El manescal ho va davallar de la sala i el dugué a Algaida. Ell no me va dir res, però sé que el va fer net, va untar els mecanismes, va donar un protector a la fusta i va esperar un poc abans de, amb molta cura, donar corda suaument a aquell rellotge fet a Inca més de cent anys enrere. N’havien passat més de trenta d’ençà que va tocar les darreres hores, però aquell rellotge tenia ganes de donar l’hora...i va tornar a bategar. Estava ansiós per reviure , per mesurar una altra vegada el pas del temps i tocar les campanades. I això torna a fer, encara que sia a un altre poble i no al que l`havia encobaït fins fa poc i que ell i jo tant estimam...
D’aquí d’alt, si escolt molt bé i no hi ha massa renou,puc sentir el seu tic-tac acompassat i el tocar de les mitjes i de les hores.
Tot tornava tira tira al seu lloc: el rellotge dels tios, els meus primers propietaris dels darrers temps, que compraren per les seves noces els anys 20 del segle passat, tornava caminar. Jo, la clínica de Ruberts, tornava obrir les meves portes un poquet més enllà, a Algaida, a 10 o 12 minuts en cotxe d’aquí. El manescal m’ha dit que hauré d’esperar un poc més, però que no me preocupi massa ni pels cans ni moixos ni pels seus propietaris: el seu equip i ell podran fer la seva feina al poble veïnat, a ca la meva germana petita d' Algaida i a ca la segona, a Inca. No podien esperar més per re-emprendre la seva tasca,que no és altra que ajudar a cercar la Salut i el Benestar als animalets que els propietaris els confien, tal com han fet durant els darrers més de trenta anys a Ruberts.
I jo romandré aquí, tranquil·la i amb la certesa d’haver fet bé la meva feina, aguantant durant més de tres-cents anys ventades, barrumbades, aigua...i havent donat cobro a tants i tants d’animals i persones que fins aquí han vengut cercant ajuda, remeis, consells... I ho seguirem fent. De moment un poc més enfora, a Algaida, que està a dues passes i, diu la meva germaneta, és un poble encantador.
Mil gràcies una vegada més a tots i totes per la confiança dipositada en nosaltres, en nom meu, del manescal i de les persones que l’ajuden. Fora tot això, hagués estat impossible arribar fins aquí.
Ah! I he quedat amb la meva germana petita que m’ha de tornar el rellotge, les portes, els mobles i les altres coses que li he deixades...Som germanes ,sí, però no se tracta de desvestir un sant per vestir-ne un altre, li he dit...
Continuará...

15/01/2024

Part 16

“Demà! Demà dilluns obrim!” ... Potser que jo, la casa del manescal de Ruberts, aquella que fa cantonada a la carretera de Lloret, hagués sentit això? O tal vegada somiava?. Vaig obrir una finestra d’alt, la més grossa, la que dona al Puig de Randa, i vaig esperar, amb les orelles ben enfilades cap allà. Era de vespre, no passava cap cotxe ni cap avió d’aquells que s’encalcen un a l’altre ben per damunt la meva teulada i llavors ho vaig escoltar ben clar: “Demà dilluns obrim!”.
Aquella veu venia de la part de Pina i Algaida, i llavors ja no me va quedar cap dubte: era la meva germana petita, la d’Algaida, que me donava la nova.
He quedat de pedra, i no he sabut que respondre. Som una casa, i les cases tenim el nostre coret –o corot- i el nostre propi llenguatge. A vegades les persones no ens entenen, però nosaltres sabem comunicar-nos i ho feim a la nostra manera i molts de pics és amb el silenci, que sovint pot dir més coses que un caramull de paraules.
I ara era així: hem quedat les dues en silenci, enmig de la fosca del vespre, amb el renou dels picarols d’algunes ovelles del redol, de les branques dels arbres del voltant que l’oratge movia lleugerament, baix la claror de les estrelles que a Ruberts se veuen millor que des de qualsevol altre indret...O serà que mai m’he mogut massa d’aquí?
I dins aquest silenci i pau i tranquil·litat hem parlat amb la nostra llengua mil·lenària de cases. Jo, la germana gran, la clínica de Ruberts, i la més jove, la d’Algaida. La d’Inca fa el seu camí: sabem que està bé i així ha de seguir, i per molts d’anys.
La menuda m`ha contat que ja té posades les meves portes, els mobles que estaven dins les meves quatre parets i que la humitat feia malbé, les màquines de les analítiques dels animalets, les xeringues i agulles...i que demà dilluns horabaixa comencen a fer feina i veure canets i moixets. Quina alegria! Si jo no ho puc fer, se’n cuidarà ella!
I també m’ha dit que té el rellotge del Tio Pep i de Sa Tia Antònia. El manescal ho va davallar de la sala i el dugué a Algaida. Ell no me va dir res, però sé que el va fer net, va untar els mecanismes, va donar un protector a la fusta i va esperar un poc abans de, amb molta cura, donar corda suaument a aquell rellotge fet a Inca més de cent anys enrere. N’havien passat més de trenta d’ençà que va tocar les darreres hores, però aquell rellotge tenia ganes de donar l’hora...i va tornar a bategar. Estava ansiós per reviure , per mesurar una altra vegada el pas del temps i tocar les campanades. I això torna a fer, encara que sia a un altre poble i no al que l`havia encobeït fins fa poc i que ell i jo tant estimam...
D’aquí d’alt, si escolt molt bé i no hi ha massa renou, puc sentir el seu tic-tac compassat i el tocar de les mitges i de les hores.
Tot tornava tira tira al seu lloc: el rellotge dels tios, els meus primers propietaris dels darrers temps, que compraren per les seves noces als anys 20 del segle passat, tornava caminar. Jo, la clínica de Ruberts, obria una altra vegada les meves portes un poquet més enllà, a Algaida, a 10 o 12 minuts en cotxe d’aquí. El manescal m’ha dit que hauré d’esperar un poc més, però que no me preocupi massa ni pels cans ni moixos ni pels seus propietaris: el seu equip i ell podran fer la seva feina al poble veïnat, a ca la meva germana petita d' Algaida i a ca la segona, a Inca. No podien esperar més per re-emprendre la seva tasca, que no és altra que ajudar a cercar la Salut i el Benestar als animalets que els propietaris els confien, tal com han fet durant els darrers més de trenta anys a Ruberts.
I jo romandré aquí, tranquil·la i amb la certesa d’haver fet bé la meva feina, aguantant durant més de tres-cents anys ventades, barrumbades, aigua...i havent donat cobro a tants i tants d’animals i persones que fins aquí han vengut cercant ajuda, remeis, consells... I ho seguirem fent. De moment un poc més enfora, a Algaida, que està a dues passes i, diu la meva germaneta, és un poble encantador.
Mil gràcies una vegada més a tots i totes per la confiança dipositada en nosaltres, en nom meu, del manescal i de les persones que l’ajuden. Fora tot això, hagués estat impossible arribar fins aquí.
Ah! I he quedat amb la meva germana petita que m’ha de tornar el rellotge, les portes, els mobles i les altres coses que li he deixades. Som germanes, sí, però no se tracta de desvestir un sant per vestir-ne un altre, li he dit...

Continuarà